La fotografia d’amfibis i de rèptils representa, a nivell tècnic, una combinació de procediments propis de la fotografia d’aproximació i de la fotografia amb teleobjectius mitjans. De fet, normalment, la mida de l’espècie a retratar determinarà l’aplicació d’alguna de les tècniques exposades en capítols anteriors.

En general, les dificultats fotogràfiques no superaran les dificultats de localització de les espècies, que es convertiran, sovint, en una de les tasques més complicades d’aquesta especialitat fotogràfica. De nou seran els coneixements naturalístics els que ens permetran abordar la fotografia d’aquests animals vertebrats de temperatura corpòria variable, però la sort -aquest factor incontrolable i imprevisible- també serà una font important de possibilitats fotogràfiques.

CONTROL DE L’ENFOCAMENT

En algunes ocasions, la fotografia d’amfibis i de rèptils suposarà un canvi constant del punt d’enfocament sobre el subjecte. Un canvi produït, evidentment, pel desplaçament de l’animal que, moltes vegades, evitarà la nostra presència. En altres casos la relativa quietud o inactivitat  de l’espècie en llocs assolellats facilitarà molt aquesta tasca i, fins i tot, ens permetrà disposar de bastant de temps per assegurar-nos un enfocament precís i d’usar el trípode, el monòpode o qualsevol altre element estabilitzador de la càmera per aconseguir una nitidesa d’imatge absoluta.

No oblidem que els amfibis i els rèptils són més sensibles als moviments -sobretot si són bruscos- que als objectes en si mateixos; per tant, és important acostar-nos-hi lentament, evitant projectar la nostra pròpia ombra sobre el subjecte. De fet, és possible aconseguir retratar bé a un metre, o fins i tot a menys distància, dels nostres protagonistes.

 CONTROL DE LA PROFUNDITAT DE CAMP

Situar-se paral·lel a l’animal és la millor manera d’aprofitar la màxima profunditat de camp disponible en funció del diafragma seleccionat. Ara bé, explicitar la teoria és bastant senzill, però el treball en el camp no sempre es produeix en condicions ideals i moltes vegades serà la situació del propi animal la que ens faciliti o no la feina. En tot cas, caldria aconseguir mantenir, almenys, el cap -i especialment els ulls- dins la zona de nitidesa de la imatge.

La profunditat de camp és un factor essencial quan treballam a curta distància, especialment quan usam un trípode que ens impedirà treballar còmodament en el moment de cercar el punt d’enfocament precís. Tal volta, per aquest motiu sol ser efectiu el treball amb teleobjectius combinats amb tubs d’extensió que ens ofereixen dos avantatges: acurçar la distància mínima d’enfocament del teleobjectiu  -generalment al voltant d’1,5 m- i poder variar l’enfocament sense haver de modificar la nostra posició de treball.

CONTROL DE LA IL·LUMINACIÓ

El retrat diürn d’amfibis i de rèptils presenta l’avantatge de poder treballar sovint amb llum natural intensa.

L’època de màxima activitat d’aquests éssers vius permet, sovint, poder disposar de llum natural suficient sense necessitat de fer servir il·luminació artificial.

Pel que fa al retrat d’espècies aquàtiques, podrà ser necessari l’ús del filtre polaritzador per tal d’eliminar els reflexos de l’aigua.

Els tres factors esmentats anteriorment, enfocament, profunditat de camp i il·luminació són, al cap i a la fi,  els que també determinen el treball en fotografia d’aproximació.

 "Retratar Mallorca. Observar la natura". Miquel Àngel Dora